La Red de Ciudades que Caminan reivindica en Torrelodones los beneficios de reducir la velocidad en los núcleos urbanos a 30 Km/h

Viernes, 14 Octubre 2016
Congreso Ciudades que Caminan

La Red de Ciudades que Caminan cuenta desde 2014 con la Alianza Ciudades 30 km/h una iniciativa que pretende establecer una velocidad estándar de 30 km/h en los todos los pueblos y ciudades. La alianza funciona como un grupo de trabajo destinado a facilitar la implantación de áreas con velocidad máxima de 30 km/h en todos los municipios adheridos en la red que además trabaja para dar a conocer los beneficios de estas medidas entre el conjunto de la sociedad.

La “Alianza Ciudades 30 km/h” reconoce a aquellos municipios que han limitado de manera genérica por debajo de los 30 km/h en el conjunto de sus zona urbana, un reconocimiento que ha sido recibido por Pontevedra, Irún y Ansoáin.

Entre los numerosos beneficios de reducir la velocidad por debajo de 30 km/h en las zonas urbanas la organización destaca los siguientes:

El número y la gravedad de los accidentes se reducen considerablemente, a 30 km/h un peatón atropellado tiene más del 90 % de posibilidades de sobrevivir. En aquellos municipios de la red en los que se ha reducido la velocidad, los accidentes graves han disminuido un 80 %.
La reducción del nivel del ruido del tráfico a 30 km/h es considerable (3 decibelios).
Se mejora la calidad del aire ya que se emiten menos gases, lo que contribuye a una mejora general de la salud, ayudando a mitigar el cambio climático ya que una velocidad inferior significa menos emisiones de CO2.
Además, garantiza un flujo de tráfico constante con menos atascos y congestiones, y consigue que caminar, pasear en bici o utilizar el transporte público sean actividades más agradables.

La correcta introducción de áreas 30 puede ayudar a reducir considerablemente el número de semáforos y de señales de tráfico, lo que implica un importante ahorro para los municipios.

La conferencia inaugural con la que ha arrancado este cuarto congreso ha sido impartida por la escritora Belén Gopegui, una de las autoras del “Manifiesto de A PIE” para, seguidamente, los asistentes han participado en cuatro talleres “Las ciudades del futuro: Ciudades a 30 km/h” coordinado por Ana Montalbán; “¿Ciudades para todas las personas?, abordando el reto de la accesibilidad universal”, coordinado por José Antonio Juncà; y” La participación infantil en las políticas de movilidad y espacio público”, coordinado por Verónica Martínez.

Igualmente han sido presentados los libros “Andando al Cole en Torre”, editado por el Ayuntamiento de Torrelodones y el “Manual de Movilidad Peatonal: Caminar en la Ciudad”, de Alfonso Sanz.

La Red de Ciudades que Caminan, presidida por Miguel Anxo Fernández, alcalde de Pontevedra, en su cuarto congreso celebrado en Torrelodones, ha contado con la participación de representantes municipales de Córdoba, Ciudad Real, Irún, Puerto real, Mahón, La Rinconada, Ponferrada, Puebla de la Calzada, Melilla, Carballo y Villanueva de la Serena.

La recerca es fa en bicicleta

Ignasi Aragay
08/10/2016

Catalunya va bé en recerca. Tot i la crisi, en aquest país s’ha creat un entorn de talent. Segur que es pot anar més enllà, avançar més en la transferència de coneixements i alhora fer més recerca pura: una cosa no hauria de ser incompatible amb l’altra. Segur que s’hi poden abocar més recursos públics i privats. Segur que amb un estat a favor aniríem més ràpid i més enllà. Però deunidó, com s’ha avançat.

I ara us preguntareu: ¿i la bicicleta del títol, què hi té a veure amb això? Per dir-ho fàcil, les ciutats on es fa més i millor recerca acostumen a ser llocs on molta gent va en bici. No tinc dades empíriques i, per tant, ara mateix aquesta no és una afirmació científica. És una intuïció sobre la qual algun científic social hauria de fer-hi recerca. A l’espera que algú s’hi posi, m’agrada recordar Marie i Pierre Curie, ciclistes apassionats: quan no eren al laboratori passejaven sobre dues rodes. I us convido a pensar en la vostra ciutat universitària preferida: la meva és Cambridge, però podria ser Oxford, Boston, Bruges... Penseu també en Silicon Valley. En tots aquests llocs la bicicleta és un mitjà omnipresent, sinònim de qualitat de vida, un element més d’ecosistemes pensats per pensar. Acostumen a ser ciutats petites o mitjanes, amb centres històrics pacificats, amb espais verds, ordenades i amb turistes (no molts). Tenen una intensa activitat tant cultural com esportiva ( mens sana in corpore sano ). No són ciutats avorrides, però sí tranquil·les. La bicicleta hi encaixa a la perfecció: és un transport silenciós, saludable, barat, no contaminant i per a totes les edats (tret dels molt grans i els molt petits).

Tenim moltes ciutats catalanes que poden aspirar a aquest model urbà de coneixement,slow i sostenible. Girona o Vic en són bons exemples. També l’eix Sant Cugat-Bellaterra-Cerdanyola. I en una altra escala, Barcelona. És un model al qual hauríem de tendir. La Catalunya ciutat del futur ha de ser una xarxa de ciutats amables, amb una economia que tingui un dels seus motors en la generació de coneixement i pensament, on recerca i vida sana vagin de bracet, on el turisme hi vingui atret per un estil de vida que vagi més enllà de la bona cuina, el bon temps i les icones de Gaudí i el Barça. Hem de poder oferir un país de gent culta i cívica, que circula en bicicleta sense presses.

Ja ho sé que això sona a Noucentisme reciclat, a utopia d’estar per casa. Però puc afirmar que és un futur global possible i desitjable. L’aposta per la recerca i la bicicleta van de bracet i han de ser una bandera per transformar les nostres ciutats, la nostra manera de viure-hi. En el cas concret de Barcelona, no sé si la superilla és la solució. El que està clar és que cal donar més espai a vianants i ciclistes. El que s’ha fet a Ciutat Vella -i a nuclis d’altres barris històrics- les darreres dècades s’ha de fer extensible a l’Eixample i més enllà. Ens cal humanitzar la ciutat, abaixar el soroll, la pol·lució, la velocitat. Un bon mitjà per ajudar a aconseguir-ho és la bicicleta, al costat, esclar, de moltes altres mesures, començant pel projecte exposat a l’ARA per Jordi Carrió sobre la Ciutadella com a parc científic associat a la UPF.

Els darrers anys, a Barcelona, s’ha produït en paral·lel un doble esclat del turisme i la bicicleta que ha generat problemes. No ens atabalem. L’extensió de la bici és una gran notícia, tot i que cal endreçar-ne l’ús. Amb el turisme passa el mateix: sempre havíem volgut més visitants, però ara trobem que són massa, i ho són. Hi hem de posar ordre. En tot cas, bicis i turistes han vingut per quedar-se i ens poden ajudar a fer una Barcelona que, juntament amb les universitats i els centres de recerca, sigui un lloc per passejar-hi, per fer cultura i per innovar: un lloc millor per viure-h

El “Gili-Bicing”

Leo Draco
07/10/2016

Que xulo és anar en bici. Que “cool” queda passejar amb la “fixie” per la ciutat. La “fixie”, per a tots aquells que us sona a nom de gat, és la bicicleta dels hipsters. Ho sento, si hipster ja no saps que és, o ets un nivell clàssic-carca més avançat que jo, o vius en una cova incomunicat i aliè al món exterior, per tant, no puc ajudar-te. Per a la resta de mortals, la “fixie” és aquesta bicicleta d’una marxa i de pinyó fix que veiem per la ciutat, pintada de colors i amb unes llandes de perfil ample, que només les rodes valen més que la meva bicicleta.

Com anava dient… Quina sensació de llibertat dóna anar en bici, oi? Et sents un ciutadà responsable. Un pseudo Che Guevara defensor dels serveis públics de qualitat. Una persona conscienciada amb el medi ambient. Aparques a la porta dels llocs (amb el risc que quan tornis a buscar-la només quedi la cadena) i, ja que prediques amb l’exemple, encara que sigui només en això, et creus amb el dret de poder donar lliçons de moral, medi ambient, sostenibilitat, economia i gairebé de física quàntica als altres. Ostres! M’oblidava! I fas esport.

El teu sistema cardiovascular, la teva musculatura i els teus greixos corporals t’agraeixen enormement aquest parell de quilòmetres que dediques a pedalar. Ironies a part, un altre tema és el teu sistema respiratori, perquè moure’t amb la bicicleta per la Gran Via en hora de punta… és gairebé el mateix que fumar-te unes cigarretes. Ara de debò. Em sembla molt bé el tema de deixar el cotxe aparcat i utilitzar el servei públic, tot i que, d’aquí a poc temps, el terme “servei públic” serà considerat sinònim de robatori amb l’agreujant d’acarnissament. Crec que estan debatent sobre això ja. Però el tema és, que el mateix que es creu un ciutadà exemplar pel fet d’anar en bicicleta, en el mateix moment de pujar als pedals … Pateix una mutació digna de comentar-la.

El “GiliBicing” (sí, ho he batejat jo) és l’energumen que pedaleja per la ciutat havent oblidat totes les normes de convivència, civisme i circulació que tenia apreses. Pel fet de ser un eco ciutadà, hi ha alguna cosa que l’impulsa a creure’s amb el dret de poder saltar-se semàfors, entrar a rotondes sense prioritat, circular per voreres a petar de gent sense utilitzar el fre i anar a unes velocitats, que bé podria semblar que realment creu que està fent esport. Aquest. Aquest sí que m’agrada. El que agafa la bici per la ciutat un cap de setmana i surt convençut d’estar fent esport. Amb la seva equipació al complet: mallot, motxilla amb queviures per a un Ironman, casc, ulleres foto-cromàtiques, guants, dos bidons i l’instrument en qüestió: bicicleta plegable.

“Adéu carinyu, me’n vaig a fer una ruta amb bicicleta”. Un crack. En fi, per anar acabant. Em sembla bé anar amb la bicicleta a la feina, que consti. Jo mateix he fet servir el servei públic d’aquests transports a Barcelona (sí, aquest que funciona tan lamentablement malament). El que no entenc és la mala educació. Passar-se les normes de circulació per allò que recolzen al seient i provocar més d’un i més de dos accidents, alguns d’ells mortals. Així que poca broma. Una mica més de sentit de la convivència i d’educació i tot anirà infinitament millor. Ah! I deixa el cotxe a casa. I tu… t’ho dic com a amic, no vagis “de ruta” per la ciutat i si ho fas, per la vergonya aliena dels que t’envolten… no facis servir expressions de l’estil. Gràcies

Llegeix-ne més a http://catalunyalliure.cat/2016/10/el-gili-bicing/, ©2016 Leo Draco / Diari Catalunya Lliure